Pla quinquennal - Manel

Dormies mig agafada al meu braç,

ha sonat un clàxon de cotxe encallat,

has obert un ull mandrós i callat

i has tornat al teu somni privat.

Pujava el cafè i ens he recordat

ballant a una platja amb barrets mexicans,

la cara que feies al anar girant

crec que era de felicitat,

crec que era de felicitat.

De moment no et riuré més les gràcies,

per una vegada he entès el que cal.

Passi-ho bé, que m’esborro del mapa

per preparar a l’ombra un gran pla quinquennal.

Sento que et despertes, et vinc a buscar,

nena tens cafè, vols que torri pa?

Al diari rés massa estimulant,

mica en mica ja et vas despertant.

I fumes mirant els cotxes passar,

t’entregues a l’aire dens del veïnat,

penso proposar que baixem al far,

jo que mai he estat home de mar,

jo que mai he estat home de mar.

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada de colors crus,

i, el segon, els millors professors europeus m’ensenyaran a fer el nus.

Pel tercer guardo l’antologia dels grans octosíl·labs que parlen de tu

i, pel quart, l’edició limitada folrada en vellut.

I el cinquè ens creuarem per l’Eixample i demanarem taula en un bar de menús.

Trauré pit, ensenyaré la corbata, i llavors, bonica,

dependrà de tu.

I llavors tot dependrà de tu.